Començo el comentari del visionat dels vídeos inclosos en el projecte “Grid_Spinoza” amb l’entrevista a l’artista Francesc Torres, que ofereix una reflexió profunda sobre el sentit i el procés de la pràctica artística. Torres explica que, quan inicia un projecte, el motor principal és la voluntat d’esbrinar allò que desconeix. Parteix d’una inquietud personal, d’una pregunta oberta que vol respondre, però que alhora intueix que pot tenir interès per a altres persones. Aquest impuls inicial situa l’art no tant com una transmissió de certeses, sinó com una recerca compartida.

L’artista estableix una distinció clara entre les ciències exactes i les ciències socials, i subratlla que, en les primeres, els experiments han de ser reproduïbles per validar una teoria. En canvi, en l’àmbit artístic, aquesta reproductibilitat no només no és necessària, sinó que fins i tot pot resultar contraproduent. L’art no busca verificar, sinó explorar. Per això, Torres prefereix parlar d’un procés d’indagació més que d’investigació.

Segons ell, l’artista s’immergeix en un conjunt de continguts que li desperten interès i hi treballa de manera sostinguda. A través d’un procés acumulatiu, arriba un moment en què tota aquesta informació adquireix una mena de “massa crítica” i es produeix una revelació. Aquest procés combina mètodes precisos amb espais d’incertesa, on la intuïció té un paper fonamental.

Finalment, destaca que, en l’art, l’emoció acaba tenint més pes que la racionalitat. Conclou afirmant que l’art es justifica perquè hi ha realitats i experiències que només poden ser expressades a través del llenguatge artístic.

Segueixo amb el comentari de l’entrevista al científic Miguel Beato del Rosal, que ofereix una visió clara i exigent del funcionament de la recerca científica. Beato destaca que les condicions ideals per investigar inclouen disposar d’infraestructures adequades, un entorn de treball ambiciós i estimulant, i, sobretot, temps suficient per desenvolupar idees amb profunditat. Sense aquests elements, la investigació difícilment pot assolir resultats significatius.

Un altre aspecte clau que subratlla és la necessitat de formular preguntes arriscades. Per a ell, el punt central del procés científic és la hipòtesi, ja que representa el moment en què es fa el salt cap a allò desconegut. Aquesta hipòtesi no apareix del no-res, sinó que és el resultat de combinar coneixements previs amb una intuïció afinada. En aquest sentit, defineix la intuïció com un “saber inconscient”, fruit de la informació acumulada al llarg del temps, sovint sense ser-ne plenament conscient, però que pot generar idees innovadores per abordar problemes complexos.

Beato també explica que la metodologia científica no és un punt de partida rígid, sinó més aviat una cristal·lització del que s’ha anat aprenent al laboratori. El científic combina una dimensió creativa (en el moment de formular hipòtesis) amb una altra de rigorosa i crítica, basada en la verificació constant: mesurar, repetir experiments, qüestionar models i refinar-los progressivament.

Per a ell, experimentar significa posar a prova una idea amb una actitud autocrítica, evitant caure en l’autoengany. Assolir un resultat és com arribar a un cim i descobrir un nou paisatge, que alhora obre camins perquè altres investigadors continuïn explorant. Finalment, assenyala que, mentre la ciència es caracteritza pel progrés acumulatiu, l’art es defineix pel canvi constant i pel desig compartit de crear alguna cosa nova, un punt on ambdós àmbits es troben.

La tercera entrevista que comento és la de l’artista Oron Catts, fundador del laboratori de recerca artística SymbioticA, un espai pioner en la intersecció entre art i ciència. En aquest centre s’ha desenvolupat un model de treball singular en què els artistes són mentoritzats per científics per tal de dur a terme els seus projectes. El funcionament recorda el d’un laboratori científic: els artistes proposen preguntes, dissenyen processos i desenvolupen les seves investigacions amb accés a eines i coneixements propis de la ciència.

Catts subratlla, però, que els artistes no fan ciència en aquest context. Més aviat, entenen els seus mecanismes i utilitzen instruments científics per explorar qüestions artístiques. Aquesta relació és bidireccional: els artistes mostren als científics noves maneres d’emprar aquestes eines, obrint possibilitats inesperades que sovint queden fora dels objectius estrictament científics. Així, contribueixen també a fer més visibles les implicacions socials i ètiques del coneixement produït als laboratoris.

Pel que fa a les metodologies, Catts defensa la diversitat de processos. Alguns investigadors segueixen protocols rigorosos i estructurats, mentre que d’altres opten per aproximacions més intuïtives i obertes. Ambdues vies són vàlides dins del marc de la recerca artística. També assenyala diferències en la validació del treball: els científics publiquen en revistes especialitzades, mentre que els artistes són seleccionats per comissaris o mostren les seves obres en exposicions i publicacions.

Finalment, destaca que els artistes que treballen en entorns científics no han de validar la seva feina segons criteris científics, ni tampoc “traduir” la ciència per ferla més acceptable. Considera que l’art gaudeix d’un privilegi singular: la possibilitat del fracàs. L’art no té l’obligació de ser útil ni de proposar solucions, sinó que es mou segons la seva pròpia agenda, oberta, crítica i experimental.