Arxiu

Oriol Terrats Riera
Assignatura 20.214 - Projecte I - Aula 1
Públic

Francesc Català-Roca

Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) és considerat el fotògraf més important de la postguerra espanyola i el gran mestre de la Nova Avantguarda. El seu treball no només és artístic, sinó que constitueix un document històric imprescindible per entendre la transformació de la societat catalana i espanyola durant el segle XX.

Referents estètics: la mirada moderna

Català-Roca va trencar amb el «pictorialisme» (fotografies que imitaven la pintura, amb retocs i escenes preparades) per abraçar una modernitat directa.

L’Humanisme Francès: el seu estil beu directament de referents europeus com Henri Cartier-Bresson (el «moment decisiu») i Robert Doisneau. Com ells, Català-Roca buscava la realitat quotidiana, però amb una precisió geomètrica gairebé arquitectònica.

Context històric: la crònica del canvi

La seva obra captura el trànsit d’una Espanya autàrquica i rural cap a la modernitat urbana i el turisme de masses.

L’Espanya dels anys 50 i 60: va recórrer el territori documentant des de les processons religioses i els mercats de poble fins a l’arribada dels primers turistes a la Costa Brava.

Referents intel·lectuals i artístics

Català-Roca no treballava aïllat; formava part de l’elit cultural catalana que intentava modernitzar el país sota el franquisme.

Joan Miró: Les seves fotografies de Miró al seu taller són icòniques perquè capturen l’essència de l’artista sense artificis.

El seu llegat al territori

Català-Roca va ser un dels grans «vaitants» de Catalunya. Els seus llibres de fotografia sobre Barcelona, la Costa Brava o el Pirineu són referents visuals que han fixat la imatge que tenim d’aquests llocs a mitjans del segle passat.

La Costa Brava, espai de llum, color i tramuntana

El Referent de la tramuntana: mite i realitat

La tramuntana no és només un vent; és un personatge més del territori que modifica el paisatge i el caràcter de la gent.

Josep Pla (El «seny» i la «rauxa»): l’escriptor de Llofriu és el referent literari absolut. A les seves obres (com El quadern gris), descriu la tramuntana com un element purificador que deixa un cel «insultantment blau». Pla deia que el vent defineix l’arquitectura (cases baixes, parets de pedra seca) i la psicologia empordanesa. Salvador Dalí: per a Dalí, la tramuntana era el motor de la seva paranoia crítica. Les formes de les roques de Cap de Creus, erosionades pel vent durant segles, esdevenien objectes surrealistes en les seves pintures. Dalí deia que «el vent m’ha pentinat el cervell».

Continuïtat entre llum i paisatge

Referents pictòrics: el paisatge com a atmosfera

En la pintura, la continuïtat es dóna quan la llum deixa de ser un focus per esdevenir la matèria mateixa del paisatge.

Joaquim Sorolla: el mestre de la llum mediterrània. En les seves obres de platja, no hi ha una separació clara entre el reflex de l’aigua, el color de la sorra i la pell de les figures; tot és una unitat vibratòria de llum. William Turner: en les seves etapes més tardanes, Turner pràcticament elimina les formes sòlides. El paisatge es converteix en un remolí de llum i vapor, on la terra, el cel i l’aigua es fonen en una sola experiència sensorial.

Referents contemporanis i land art

Artistes que treballen directament amb el medi natural per fer visible la llum.

James Turrell: amb el seu projecte Roden Crater, utilitza la llum dels astres per «portar el cel» a l’interior de la terra, creant una continuïtat física entre el cosmos i el paisatge geològic. Olafur Eliasson: treballa sovint amb fenòmens atmosfèrics (boira, arcs de Sant Martí, miralls) per fer que l’espectador prengui consciència de com la llum construeix la seva percepció de l’entorn.

La transformació del paisatge

L’art ha passat de «retratar» el paisatge a «intervenir-hi» directament.

Land Art: moviment dels anys 60 i 70 (com Robert Smithson amb Spiral Jetty) on l’obra d’art és la transformació mateixa del terreny. El paisatge deixa de ser l’objecte d’observació per convertir-se en el llenç. La pintura de la revolució industrial: artistes com William Turner van capturar el moment en què el fum de les locomotores i el ferro van començar a «embrutar» i transformar els paisatges bucòlics clàssics.

La llum revela la història dels objectes

El referent filosòfic i estètic: el Wabi-sabi

Dins de l’estètica japonesa, existeix el concepte de Wabi-sabi, que celebra la bellesa de la imperfecció i el pas del temps.

La pàtina: La llum, en reflectir-se sobre la «pàtina» (el desgast natural de superfícies com el bronze o la fusta), revela l’antiguitat i «l’ànima» de l’objecte. Aquí, la llum actua com un testimoni que valida que l’objecte ha sobreviscut al temps. Tanizaki i «L’elogi de l’ombra»: Jun’ichirō Tanizaki argumenta que la bellesa dels objectes antics (com la laca o el jade) només es revela plenament sota una llum tènue, que n’accentua la profunditat i la història acumulada. Kintsugi: la tècnica de reparar ceràmica trencada amb or. En lloc d’ocultar la fractura (l’empremta de l’accident i del temps), la ressalta, convertint la «cicatriu» en l’element més valuós de l’objecte.

Disseny objectual fet a consciència

Referents històrics i filosòfics

El disseny «a consciència» té les seves arrels en moviments que van reaccionar contra la industrialització deshumanitzada.

Arts & Crafts (William Morris): el primer gran referent que advocava pel retorn a l’artesania i la dignitat del treballador. Defensava que un objecte no pot ser bell si no s’ha fet en condicions dignes. L’escola Bauhaus: tot i que buscaven la producció industrial, el seu lema «la forma segueix la funció» és una forma de consciència: eliminar l’ornament superflu per centrar-se en l’essència de l’objecte. Dieter Rams i el «bon disseny»: Els seus 10 principis són el full de ruta del disseny conscient. Especialment el punt «El bon disseny és respectuós amb el medi ambient» i «és el mínim disseny possible».

Història material lligada a la terra

Referents a la literatura

Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla): és un referent literari perfecte. La història no la conten només els humans, sinó els núvols, els bolets, els ossos i les pedres de la muntanya. És la història material de la terra prenent veu.

Qüestionar el context actual

Banksy i l’art urbà: utilitza el propi espai públic (el territori) per subvertir els missatges del poder i el consumisme, obligant el vianant a qüestionar-se el seu entorn immediat. En un moment d’infoxicació (excés d’informació), qüestionar el context serveix per filtrar el soroll. Com deia la filòsofa catalana Marina Garcés, necessitem una «crítica que no sigui només un judici, sinó una manera de situar-nos en el món per poder-lo transformar» (Garcés 2016).

Biografia:

Lliurament de l'activitat R2

Deixa un comentari